Al marge de quin siga el cànon estètic dominant en l’art faller, hi ha una qüestió que sol ser normalment passada per alt en la crítica especialitzada del cadafals, una qüestió que de tan evident arriba a ser invisible, per la senzilla raó de que en l’univers faller pràcticament tot el món dona per acceptat que les falles valen més o menys, en funció del volum de treball visible al carrer.

[@more@]

Dit d’una altra manera, les falles es valoren segons un criteri de materialitat, ignorant-se els valors immaterials que l’obra implica. Esta circumstància és molt evident quan parlem de falles de secció especial o seccions altes, però serveix per a totes les categories. La mesura del valor és allò que es veu i es toca, i dintre d’este criteri s’apliquen models estètics consagrats entre els fallers, com el tipus d’acabat pictòric, d’escatat, de composició, de coronament, d’“esquena” del monument o de “enginy i gràcia”. Però, insistim, sempre donant per vàlid que la materialitat de l’obra fallera és allò que compta. Una materialitat que té la seua màxima expressió en l’alçada, volumetria i quantitat de ninots del monument. És dir, una materialitat que és equivalent a la monumentalitat. A partir d’este criteri es calculen costos en hores, materials, personal i dinés: el que ha costat el modelatge, la pintura, la fusteria, l’encaixament de les peces, la pròpia plantà, i de la suma de tots eixos factors ix el valor total de la falla, que resulta del cost de materialitat més l’adaptació al paradigma artístic considerat com a “autènticament faller”.

Tanmateix, l’aspecte immaterial de la creació fallera sol passar desapercebut, i rarament es té en compte en el veredicte dels jurats. Dit aspecte immaterial és encara més oblidat en els casos dels artistes o creadors que pretenen, amb obres senzilles, d’estètica avantguardista o no monumentalista, que es reconega una dimensió que sí es reconeguda en altres esferes de l’art: el treball immaterial. Amb el cost d’immaterialitat ens referim a les hores i esforsos que l’artista necessita per parir el gros de la falla, a l’originalitat, a la tasca d’investigació, reflexió, documentació i experimentació amb formes, materials, idees o conceptes. Encara recorde el cas paradigmàtic d’Alfred Ruiz, un artista capaç de passar-se setmanes senceres al seu taller buit reflexionant sobre la falla que faria, i quan alguns visitants contemplaven després el resultat en el carrer afirmaven que el cadafal valia molt menys que el preu declarat perquè no es veia volum. Eixe és un exemple del que comente, però és un exemple vàlid també per a propostes recents d’altres artistes, als quals sols es jutja pel criteri materialista de “falles a pes”. De fet, sovint se senten comentaris despectius, a propòsit de les falles considerades “innovadores”, acusant als seus creadors de limitar-se a jugar amb "cubs i boles de suro", una pràctica que es considera una presa de pel per al “faller entès”.

Certament no existeixen paràmetres quantitatius específics per mesurar el treball invisible, però una cosa és que açò siga cert i un altra que ni tant sols se sospite este treball en les falles amb pretensió artística. Però és que no sols no se sospita este treball sinó que es nega i de vegades, com en el cas esmentat d’Alfred Ruiz, arriba a considerar-se com a demèrit de l’artista. Eixe treball immaterial és aquell que els deformats ulls de la majoria de fallers – i caldria afegir dels valencians en general – no saben o volen veure en les propostes artístiques falleres. Novament, allò que funciona en altres arts, com el cinema, la pintura, l’escultura o l’arquitectura, no és admès en eixa art híbrida que és la falla. La raó de fons és la mateixa que fa que els premis a les falles, tal i com estan hui concebuts, no tinguem el més mínim sentit artístic, ja que estan subordinats a la lògica fallera que fa que el premi siga un simple passaport per a la desfilada cèntrica, autèntic premi per a la comissió. En eixe sentit, el que acaben de catalogar com a “lògica fallera “ és en realitat un eufemisme per a designar la “lògica festera”, absolutament aliena a les preocupacions i problemes dels veritables artistes de falles.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tweet

Passada ja la ressaca del viatge del papa caldria preguntar-se pel fracàs de l’Ofrena especial que els fallers i falleres tributaren al papa, ofrena que, hem de recordar, va organitzar l’Arquebisbat de València a instància del sector opusdeista i amb la complicitat institucional de la Junta Central Fallera. I hem dit be, parlem de fracàs, un fracàs que està ben lluny de la retòrica grandiloqüent de tall nacional-catòlic emprada per la delegació de Mitjans de Comunicació de Junta. No hi ha més que mirar-se les seues “informacions” sobre l’esdeveniment, per copsar la burda manipulació ideològica que feia proclamar que “el pueblo valenciano se vuelca con el papa”, que tot el “mundo fallero se vuelca con la ofrenda del papa”, o barbaritats del tipus com dir que el papa és el “representante de Dios en la tierra”. Quasi res porta el diari!. D’entrada ja és absolutament inadmissible que una delegació de mitjans de comunicació d’una ens públic i municipal pagat per tots els ciutadans faça eixes declaracions teològico-confessionals, amb una absoluta falta de respecte pels als no creients o creients en altres religions. En tot cas, la retòrica emprada recorda massa a l’utilitzada en altres temps no tant llunyans pel règim que posava sota pal·li al dictador gallec.

[@more@]

Però tornant a l’Ofrena especial, diem que ha estat un absolut fracàs per vàries raons: en primer lloc, perquè quasi més d’un terç de les comissions no han assistit a la mateixa; en segon lloc perquè ha sigut un simulacre d’Ofrena feta a ple sol, sense protagonisme dels fallers i falleres, i en condicions materials i climatològiques lamentables, la qual cosa demostra que el col·lectiu faller ha tornat a ser instrumentalitzat com a simple comparsa per als fastos on els veritables protagonistes eren les grans autoritats i el propi papa. És més, direm que el col·lectiu faller ha estat novament utilitzat de manera obscena, per demostrar que el món de la festa estava amb els plantejaments ideològics conservadors i fonamentalistes que s’amagaven en la convocatòria de la Trobada Mundial de les Famílies. I encara més, es tractava de que la presència del col·lectiu faller “demostrara” les inequívoques virtuts catòliques i festives del govern municipal i de la Generalitat en el seu peculiar supermuntatge electoral sufragat per tots i totes. Perquè no desfilaren també representacions dels moros i cristians, dels carnestoltes o dels bous de carrer davant el papa, si es tractava de mostrar la presència de les festes valencianes?

Però encara hi ha un tercer factor, més contundent, que il·lustra l’estrepitós fracàs de l’ofrena papal. Com a mostra un botó: hui mateix, en les pàgines del diari 20 minutos, es dóna noticia de les protestes de vàries comissions que foren ubicades després de l’Ofrena en un lloc sense pantalla ni altaveus. Segons el diari citat, la majoria de comissions optaren per anar-sen d’alli a casa: «Fue desastroso, estuvimos casi una hora concentrados porque nos citaron a todos al mismo tiempo y después de toda la sudada que nos pegamos, no se veía nada», comenta la presidenta de la falla Nau-Bonaire, Beatriz Gomis. A més, prosegueix el diari, «durante el desfile, no paraban de pasar cerca coches oficiales y nos hicieron caminar por el palacio de las Artes y por detrás de las gradas, con lo que prácticamente no se nos veía ni a nosotros ni a la Virgen». Fins al punt de que ara “varias fallas estudian plantear una queja en la próxima asamblea de presidentes.” El problema és que, més enllà de que hi haguera fallers i falleres que a títol personal vullgueren anar a vore al papa, a ningú amb poder en JCF se li va passar pel cap el que de més important té l’Ofrena de Flors a la Verge que se celebra en les festes falleres: i és que es tracta d’un acte on el protagonisme absolut és del col·lectiu faller. En realitat és un acte per a que el món faller mostre el seu orgull identitari davant de tot el món, mitjans de comunicació inclosos, sense cap interferència. Per tant, quan es pretén que un acte tan important per al col·lectiu es convertisca en un afegit secundari i descafeïnat d’un acte religiós de masses, el fracàs està assegurat, i damunt no col·labora en res a difondre la imatge de la nostra festa, que és quelcom qualsevol cosa excepte religiosa en el sentit tradicional que tenia la visita del papa. Dissortadament, el que va tindre la idea de l’ofrena papal desconeix totalment el sentit i el valor que té l’Ofrena real per a fallers i falleres. I si ell ho desconeix, algú li podia haver assessorat en un altre sentit. Potser, si volien oferir-li un bon regal al papa i de pas difondre les nostres festes li podien haver escenificat una gran processó del Corpus i tot el món haguera eixit guanyant. Però no es tractava d’això, sinó d’utilitzar a les falles per posar la “nota de color” amb un increïble menyspreu per la pròpia idiosincràsia de l’acte de l’Ofrena. Al remat, la cosa ja és aigua passada, però hauria de servir d’exemple per no tornar a repetir les mateixes errades en el futur. Recorde-m’ho, la feta de les falles és de tots, de creients i no creients, de dretans i esquerrans, de rics i pobres, de gays i heteros, de valencians d’origen i d’adopció, és de tots els ciutadans i ciutadanes. Afortunadament és plural i no ens mereixem, els fallers i falleres, que cap causa, ni tan sols aquella amb la qual simpatitzem, servisca per a utilitzar-nos com a moneda de canvi en les mangarrufes i chiringuitos dels poderosos. A vore si aprenem d’un vegada…

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tweet

III Taula de Serrans

21.30 h, sopar d’entrepans

22.30 h, col·loqui

plaça dels Furs, ciutat de València

Tercera edició de la Taula de Serrans, un sopar col·loqui sobre falles i artistes fallers, que enguany se centra en les relacions entre els artistes i les comissions.

[@more@]

Tweet

Sembla que des de les altures de l’Arquebisbat de València, algun polític local proper a l’Opus Dei va tindre la gloriosa idea de plantejar al món faller una gran ofrena espacial a la Mare de Déu dels Desemparats, però en juliol i davant el papa, com a homenatge al pontífex per la seua estada a València amb motiu de la V Trobada Mundial de les Famílies. I, dit i fet, va i resulta que l’Ofrena ja està pràcticament muntada.

[@more@]

Per a que després ens vinguen dient que les falles i la política no tenen res a vore. No sols les falles i la política, així en general, sinó les falles i la religió institucionalitzada. De fet, i no cal extendre’s sobre el tema, és sabut com des dels mateixos orígens de les falles l’Església catòlica ha vist amb mals ulls la festa, i sols a partir de 1939 va aconseguir, amb la inestimable ajuda del règim franquista, introduir el programa faller de festejos en el motlle catòlic institucional. Ho feu amb la invenció de l’Ofrena, especialment.

Amb tot, també és cert que amb el decurs dels anys l’Ofrena s’ha convertit, en encertada expressió de Josep Lluís Marin, en el Dia de l’Orgull Faller, és a dir, en dues jornades on la comunitat fallera es manifesta i es mostra orgullosa de sí mateixa desfilant pel centre simbòlic de València. Fins a cert punt, això té un sentit que encaixa amb la pròpia dinàmica festiva, implicant, fins i tot, la seua pròpia secularització.

Per eixa motiu és absolutament delirant la proposta per tornar a introduir l’Ofrena i les falles en unes rígides propostes nacional-catòliques, o millor hauríem de dir "regional-catòliques". Definitivament, la curia arquebisbal valenciana, coneguda en tot el país per representar, amb el seu arquebisbe al capdavant, el sector més reaccionari, preconciliar i castellanitzador de l’Església espanyola, cola un gol dels que fan història a l’Ajuntament de València, a la Junta Central Fallera i al món faller.

En les darreres setmanes les comissions falleres han rebut per correu unes "instruccions" per assistir a l’Ofrena del Papa, unes instruccions que apareixen amb el segell de JCF, és a dir, un acte de caire estrictament arquebisbal i, per tant, d’un culte privat i no oficial, és assumit com a oficial i institucional per un organisme autònom municipal com és la JCF. És açò una nova mostra de que som un estat aconfessional?. Però no acaba ací la cosa, perquè l’esmentada Ofrena no té lloc en el seu espai habitual, sinó en una àrida àrea – el papòdrom -, de 17,30 a 21,00 hores, en plena vesprada de juliol, a unes temperatures extremes, i amb una representació selecta de cada comissió (presidents i falleres majors), que desfilaran davant una còpia de la imatge de la Geperudeta, però, compte, sense la presència del papa!, que probablement es presentarà al final. Es pot vore major despropòsit?

Ben curiosament, sembla que no totes les comissions pensen assistir a un acte que es pot convertir en una tortura per als desfilants (només menys de dos terços de les comissions s’havien inscrit). En tot cas, crec que el que s’ha de denunciar és la nova mostra de manipulació política i religiosa que suposa esta ofrena, on es torna a utilitzar el món faller com a moneda de canvi en la promoció de determinades opcions confessionals i ideològiques, instrumentalitzant els sentiments festius dels fallers i falleres. I el que és pitjor, es pretén reintroduir en els camins de la religió catòlica – una opció religiosa més però no la única – una festa que per pròpia supervivència necessita ser oberta, plural, aconfessional. Per una altra banda, i per finalitzar, potser també caldria vore amb quina inconsciència o actitud acrítica gran part del món faller es deixa seduir per determinades propostes, potser pensant només en un lluïment mediàtic, que també, al cap i a la fi, tampoc serà tal. Aprofitant la visita del papa, ara ja tan deslluïda i fora de lloc pels tràgics esdeveniments que s’acaben de produir, caldrà fer, doncs, acte de constricció i propòsit d’esmena.

Gil-Manuel Hernàndez

Tweet

Sant Joan 2006- XV aniversari Colla de Dimonis

Massalfassar (l’Horta), 24 de juny, 23.30 h

[@more@]

Tweet

La dimensió pública i cívica de les Falles ha cobrat una nova perspectiva ens els últims anys al cap i casal. La política de subvencions mampresa per l’Ajuntament, amb ajudes a les comissions de falla destinades a sufragar part del cadafal i la il·luminació; la creixent ocupació, en ocasions abassegadora, del carrer i els espais públics per part de les comissions falleres, i la progressiva consideració patrimonial de les Falles com a bé cultural, són elements que posen sobre la taula la necessitat d’abordar l’articulació entre la festa de les Falles, les institucions i el conjunt de la ciutat. Prova d’esta nova realitat és el fet que en les passades eleccions municipals tots els partits polítics inclogueren en els seus programes electorals un apartat dedicat a les festes i, en concret, a les Falles. Però en pocs casos es plantejava una formulació global de les festes com un espai que poguera ser compartit per tots els ciutadans.

[@more@]

De fet, l’estructura i l’organització actuals de les Falles encara responen a una manera de fer festa més pròpia d’altres èpoques en què les relacions de veïnatge eren l’element que aglutinava un grup de persones alhora de desenvolupar la seua activitat festiva i, per tant, el carrer que compartien era el seu marc natural. Però les formes de socialització han canviat molt en els darrers anys i les afinitats en un grup de persones vénen marcades més aïnes per altres tipus de relacions o elements compartits, més enllà del simple fet de ser veïns. D’esta manera, hi ha molts fallers que militen en comissions que no són les del carrer on viuen —el cas més clar seria el de moltes comissions de la Ciutat Vella— i que s’apunten a una falla en funció d’altres elements (amistats, família, afinitats de tot tipus).

D’altra banda, hi ha l’excés de zel reglamentarista, que imposa una concepció de la festa exclusiva i excloent, amb una clara reminiscència de la voluntat de control per part de l’autoritat —qui encara tutela la creació de les comissions de falla. Tot plegat fa que s’establisca una identificació errònia i exclusiva dels fallers només amb les persones censades en comissions, quan la realitat és més complexa: amb molts “festers no fallers” adscrits a les comissions i, en canvi, molts “fallers de fet” que estan fora de les comissions perquè no se senten identificats amb el model oficial. Així, cada vegada està més estesa la pràctica de fer i cremar una falla per part de col·lectius ciutadans diversos. Pense en la falla plantada pels alumnes de la Universitat Popular de Russafa (deliciosa i molt més fallera que molts dels “monuments” pagats per algunes comissions), la falleta “silvestre” del carrer de Maties Perelló, la del Casal Jaume I de la Malva-rosa, la falla de Salvem l’Horta de Benimaclet contra la construcció de la ronda nord l’any 2001 o, ja remuntant-nos a la dècada dels vuitanta i noranta, la falla pacifista de Benicalap (un projecte del Casal de Joves del barri, que aglutinava una desena d’associacions veïnals, joves, culturals, feministes, solidàries i progressistes) i la falla alternativa del Col·lectiu Joves de Meliana, experiències estes últimes tristament oblidades i que gaudiren en el seu moment de certa continuïtat. Curiosament —o no tant— estes iniciatives constituïxen clars exemples de la vitalitat i vigència que poden tindre encara les falles com a instrument per a expressar idees i crítica. I de com es pot fer festa sense necessitat de premis, reglaments, macrodesfilades o revetles-botellot. També sense necessitat de pressupostos milionaris. I paradoxalment, es tracta d’iniciatives dutes a terme per persones que no encaixen en el model oficial d’esta festa i que, fins i tot, serien titlades d’“antifalleres” per molts “benpensants”.

Al remat, subjau la necessitat d’una concepció de la festa més oberta, participativa i plural, que permeta unes falles més “cíviques” —si se’m permet l’expressió en un sentit lax—, en les quals es puguen sentir inclosos sectors més amplis de ciutadans que no amb les Falles actuals. El problema és a qui correspon prendre la iniciativa. No sembla que la Junta Central Fallera, un organisme que, tot i els recents intents per actualitzar l’estructura i organització de la festa, es veu per definició abocat quasi en exclusiva a la gestió diària, haja de ser el fòrum més adequat per a posar en marxa este debat.

Certament, es troba a faltar un òrgan de reflexió institucional on es puguen abordar aquestes qüestions. I moltes més, com ara la sostenibilitat de les Falles, les difícils relacions amb el veïnat, la salvaguarda del patrimoni o les propostes de canvi del calendari faller, entre d’altres. L’intent de (re)pensar la festa de les Falles en totes les seues dimensions demana tenir en compte tots els sectors implicats —que, com hem dit, són molts més que els fallers “de dret” o militants— i posa de manifest la necessitat de constituir una mena d’“observatori faller” on estiguen presents tots els sectors vinculats directament a la festa (Junta Central Fallera, artistes fallers, comissions…), però també altres representants de la societat civil que hi tenen relació (associacions ciutadanes de tot tipus, organitzacions empresarials, Universitat, mitjans de comunicació, Consell de la Joventut, estudiosos) que faça de laboratori d’idees per a les Falles.

En realitat, tota reflexió i iniciativa cap a un model de festa més integrador hauria d’estendre’s al conjunt de festes del cap i casal: tant pel que fa a les celebracions de caràcter religiós, a fi que aconseguira una vertadera projecció global —moltes voltes la que han aconseguit fins ara ha sigut a pesar de la desídia de les autoritats—, com a la resta de festes, que haurien de desenvolupar el seu caràcter cívic. I és que qualsevol proposta en este camp s’hauria d’inserir en una reformulació global i més àmplia del calendari festiu de la ciutat de València, que demana noves vies de participació i d’encaix amb les noves realitats socials i culturals.

Josep Lluís Marín

Tweet

Francament decebedor m’ha semblat l’article de C. Andreu “Recorregut mamellut” en l’últim número de la revista Cendra. Com diu l’autor en la introducció del seu article, la presència de ninots que representen dones amb grans mamelles no ha variat en els últims 40 anys. Probablement la seua aparició va estar associada al fenomen anomenat “destape”, en una època en la qual s’experimentà un cert alliberament sexual després d’una llarguíssima i fosca temporada de repressió. En aquell moment la seua aparició va ser molt significativa, reflex dels temps que corrien, quan la dona bé era venerada o vilipendiada o, simplement, considerada un objecte sexual destinada a donar plaer a l’home. Ara, el 2006, no deixa de ser curiós que estos ninots continuen presents. Però almenys, ja que els ninots no han variat, esperava que sí haguera variat la mirada de l’espectador. ¿Veuen els espectadors masculins estos ninots com els veien fa 40 anys? ¿Què significa la presència d’estos ninots en les falles de l’actualitat? Se m’hi acuden moltes reflexions.

[@more@]

D’una banda, pense que, en certa manera, estos ninots s’han convertit en un element típic de les falles. Sembla que una falla no és una falla si no apareix un d’estos ninots, igual que un betlem no és un betlem si no hi ha un caganer. ¿Com s’explica, si no, la presència totalment fora de lloc, d’una escena d’estes característiques a la falla de l’Ajuntament d’enguany? En una falla que pretén transmetre un missatge optimista sobre un futur harmoniós i pacífic, que evoca un món sense guerres, sense desigualtats, sense injustícies, de sobte una escena mostrava un home assegut entre els dos impossibles, per descomunals, pits d’una dona, assegurant que eixe era el futur perfecte per a ell. Un missatge marcadament masclista, barroer i, al meu parer, completament desencertat, contrari al missatge i l’estil de la resta de la falla.

D’altra banda, pense també que, efectivament, encara hi ha espectadors amb aquella mirada de temps passats, on les dones eren representades com a objectes sexuals i on les relacions entre homes i dones estaven marcades pels prejudicis que havia imposat el masclisme secular. Sí, la sexualitat és un dels àmbits on menys avanços s’han fet, a pesar dels esforços de Kinsey, Masters & Johnson, Shere Hite, i dels simplistes programes de televisió que han proliferat últimament. Les dones encara continuen sent objectes sexuals, només que ara desitgen uns pits amb una grandària que sobrepassa les possibilitats de la natura, però per això ha avançat la cirurgia. En este sentit, i desafortunadament, estos ninots continuen sent reflex del seu temps. ¿És que no hem arribat ni tan sols a desenvolupar una mirada crítica? L’article de C. Andreu tristament sembla negar esta esperança.

Montse Morales

Tweet

Forumfalles

divendres 2 de juny, 22.00 h

taller de l’artista Jordi Palanca, c/ Sánchez Arjona, 6, Ciutat Fallera, ciutat de València

Entre altres temes de debat, en el Forumfalles es parlarà de la proposta per a un nou sistema oficial de premis de falla, el futur de la Ciutat Fallera, i les Falles i la societat civil.

[@more@]

Tweet

presentació de la revista Cendra

divendres 2 de juny, 20.00 h

taller de l’artista Toni Fornés, c/ del Foc, 26, Ciutat Fallera, ciutat de València

Presentació de la revista Cendra, amb les actuacions del dolçainer Emili Someño i del cantador Pep el Botifarra i la Rondalla del Garrofer.

[@more@]

Tweet

Hi ha un fet innegable en la nostra festa i és el caràcter polèmic dels premis a les falles, una situació recurrent que provoca una insatisfacció constant i generalitzada, quan no una resignació davant la impotència de transformar les coses. Este és un fet cada volta més present en taules redones i manifestacions públiques i, per tant, es planteja la necessitat de fer una aportació al debat amb una proposta que puga donar resposta als diversos interessos i aspiracions dels diversos sectors implicats. Després de molt estudiar-ho, volem fer pública una proposta en ferm per a transformar l’actual sistema de premis del concurs artístic de falles en un nou sistema, on, a banda de la legítima aspiració de les comissions a vore satisfets els seus anhels de premi, es reconega també el treball dels professionals de la construcció de falles. La proposta que tot seguit detallem es referix específicament a les falles grans, però es pot adaptar sense cap problema a les falles infantils.

[@more@]

Actualment, des que es va posar en marxa el sistema vigent, les falles estan estructurades en seccions, que classifiquen els cadafals pel seu cost econòmic. Amb el temps, les seccions han anat creixent fins a les 17 que ara n’hi ha. Dins de cada secció, atenent el nombre de participants, es concedixen un nombre concret de premis. Així, en 2006, en la secció especial se n’han entregat 13; en les seccions primera A, tercera A, tercera B i quarta A, s’han atorgat 14 premis per secció; en la secció primera B, 15; en la secció segona B, 16; en la secció segona A, 17; en la secció quarta B, 12; en la secció quinta B, 10; en la secció quinta A, 9; en les seccions sexta A i B, 8 per secció, i en les seccions sexta C i sèptima A, B i C, un total de 7 per secció. A més, en cada secció s’atorguen tres premis d’enginy i gràcia, i en un concurs oficial paral·lel es concedixen diversos premis a les falles més innovadores o experimentals. Amb este sistema queda assegurat que una sèrie determinada de comissions poden vore acomplit un dels seus majors desitjos: no sols el premi, per baix que siga, sinó el dret que açò dóna d’anar cap al centre i desfilar per recollir el premi de mans de la fallera major de València, amb la consegüent alegria per a la fallera major de la comissió, que així pot lluir-se millor en el seu regnat, i per a la comissió, que d’esta manera té un acte important on pot afirmar la seua identitat davant la ciutat.

Amb tot, encara que els fallers puguen restar raonablement satisfets amb el sistema oficial, no passa igual amb els artistes, ja que, encara que és ben cert que un primer, un segon o un tercer premi en una secció són importants, especialment com més alta és la secció, els premis d’enginy i gràcia resten com a simples guardons de consolació, i com més baixen de secció els premis, a partir del quart quasi no tenen rellevància artística. Recordem que estem parlant d’un concurs oficial de l’Ajuntament que pretén premiar el caràcter artístic de les falles, un caràcter que li conferix l’obra majoritària dels artistes i professionals (fusters, pintors, escultors, retolistes, guionistes, dissenyadors) amb una provada trajectòria en els obradors fallers. Allò que volem dir és que, amb la lògica vertical i jeràrquica ara dominant, la major part dels premis passen desapercebuts i res diuen realment de les qualitats i els autors que participen en una falla. En este sentit, quin ressò pot tindre dir que una falla té el premi 14 de la secció tercera B?

Atenent, per tant, al fet que allò que realment busca l’Ajuntament, amb el seu concurs oficial, és reconéixer el mèrit artístic de les falles, tant a les comissions que les contracten com als artistes i professionals que les elaboren, estimem que el sistema actual contenta els fallers però no prestigia els cadafals i la ingent tasca que porten darrere, com el mateix Ajuntament de València ha reconegut enguany atorgant la medalla d’or de la ciutat al Gremi Artesà d’Artistes Fallers.

A partir d’estes constatacions, la nostra proposta pretén conciliar els drets dels fallers de gaudir de la festa del premis i el dret dels artistes i professionals de vore reconeguda la seua faena, alhora que aconseguim que el públic en general sàpia valorar millor les diverses facetes que intervenen en la construcció d’una falla. En compliment d’estos tres objectius, que es condensen en el desig de fer el concurs oficial artístic de falles més prestigiós possible, plantegem una proposta de nou sistema de premis oficials que combina la lògica vertical i jeràrquica vigent (de les seccions ordenades per pressupostos) amb una lògica horitzontal i temàtica inspirada en el model dels festivals de cinema, reconeguda internacionalment. Sabut és que el sistema de premis cinematogràfics, plasmat en els més significats festivals d’arreu del món, entre els quals hi ha la Mostra de Cinema del Mediterrani organitzada per l’Ajuntament de València, premia les pel·lícules en funció de determinades àrees artístiques que reconeixen habilitats creatives: premi al millor director, a la millor pel·lícula, a la millor actriu, al millor actor secundari, a la millor fotografia, al millor guió, al millor so, entre d’altres. Doncs bé, la nostra proposta intenta adaptar este sistema al món de les falles, acoblant-lo a les especificitats de la construcció i execució de cadafals.

Concretant la nostra proposta, es tractaria, d’entrada, de substituir el sistema actual per un altre en principi horitzontal i temàtic. En este sentit, hi hauria nou premis: a la millor pintura, al millor modelatge, a la millor composició, a la millor fusteria, al millor guió, a la millor sàtira (o enginy i gràcia), als millors versos explicatius, a la falla més innovadora o experimental i, per últim, a la millor falla en conjunt, sense que este premi fóra la suma mecànica dels apartats anteriors. D’altra banda, la concessió dels premis hauria de ser discrecional, de manera que alguns d’estos premis poguera quedar desert, sense que això haguera d’entendre’s com un demèrit de la festa, sinó, ben al contrari, com una manera de prestigiar-la. Certament, podria ocórrer que una sola falla poguera copar en cada secció tots els premis o almenys una part important, deixant-ne la resta sense premi. En principi, esta situació no seria la més comuna, ja que els premis podrien estar repartits. Però, per si de cas poguera donar-se, en la nostra proposta introduïm una modificació respecte al sistema cinematogràfic. Esta modificació consistix a donar tres premis per categoria, llevat de la millor falla en conjunt, que sols tindria un premi. Inclús podrien concedir-se dos o tres accèssits més per categoria. Es podria donar el cas que, imaginem-ho, una falla “arrasara” i guanyara bona part dels nou primers premis atorgats, però qualsevol altra comissió, fóra de la secció que fóra, podria endur-se un segon premi d’escultura i guió, un tercer premi de fusteria i composició, i un accèssit en versos o enginy i gràcia. L’assistència al centre a replegar el premi estaria igualment assegurada.

Amb este sistema, evidentment, el jurat hauria de demostrar àmpliament la seua qualificació, ponderant els mèrits de les falles en les diverses categories de premi, alhora que cada artista o professional de taller voria també els seus treballs més reconeguts. A més, insistim, entre els fallers i sobretot el públic en general es crearia una major cultura de falla, i fins i tot les comissions voldrien incentivar un aspecte concret de la falla o un altre, amb l’objectiu de guanyar un premi en eixa categoria. Evidentment, el premi de falla en conjunt seria el de major ressò, però també els altres serien prestigiosos. A més a més, per a la història de la festa, fins i tot durant els dies que es poden visitar les falles, obtindríem una valuosa informació sobre les virtuts concretes de les falles premiades.

En definitiva, només hem volgut plantejar una proposta que vol obrir un debat i que, per tant, està oberta a aportacions, modificacions i millores. L’objectiu últim és prestigiar la qualitat dels nostres cadafals i el treball dels professionals que els fan possibles.

Gil Manuel Hernández, Josep Lluís Marín, Lluís Mesa i Javier Mozas

Tweet