[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

En qualsevol cas, siga subratllant els aspectes lligats a la promoció turística siga incidint en la seua dimensió com a patrimoni cultural, en el fons subjau un replantejament de la festa i el seu paper en la societat actual, que en el cas de les Falles comença a manifestar-se amb força en els últims anys. Ja no es tracta únicament dels papers d’opinió que any rere any podem trobar-nos en llibrets, revistes i publicacions falleres, on és freqüent que hi haja un espai reservat a articles que reflexionen sobre la mateixa festa. És també un fet habitual que en moltes de les setmanes culturals que organitzen les comissions de falla un dels actes programats siga una taula redona on es discutisca sobre alguna activitat o aspecte concret de la festa.

[@more@]Darrerament sembla haver-se fet un pas més enllà amb l’aparició dels anomenats “fòrums fallers”. No ens referim als espais de discussió fallera que hi ha en Internet, sinó a la convocatòria periòdica de debats presencials oberts als fallers de tota una ciutat al voltant de temes específics. Va ser Xàtiva (la Costera) la capdavantera en este tipus de debats, que després s’han estés a la ciutat de València i a unes altres localitats de l’Horta, com ara Torrent, Paterna i, més recentment, Alfafar. També en esta línia podríem situar la primera trobada entre Fogueres i Falles que va tindre lloc el novembre del 2005 a la Seu d’Alacant de la Universitat d’Alacant, amb representants de la Comissió Gestora de les Fogueres, la Junta Central Fallera de València, la Federació de Fogueres d’Especial, l’Associació d’Estudis Fallers, diverses comissions de foguera, i artistes fallers i foguerers.  L’encert d’estos fòrums fallers presencials és el de promoure el debat, somovent les inèrcies i l’immobilisme que tant de mal fan a les Falles. Es tracta d’iniciatives ben necessàries, perquè els anomenats “organismes rectors” de la festa (es diguen juntes centrals, juntes locals o comissions gestores) ja tenen prou d’encarregar-se de la gestió diària i de l’organització dels festejos, amb un treball massa voltes basat en un amateurisme i voluntarisme que, si bé són dignes d’elogi i respecte, estan renyits amb la creixent demanda de professionalització en la gestió cultural que planteja una festa d’estes magnituds i característiques. Els fòrums fallers han contribuït, sens dubte, a fomentar el diàleg entre diverses maneres d’entendre la festa i a acceptar —vencent encara moltes resistències— el qüestionament de molts dels seus components.  Ara bé, els debats d’este tipus, tan necessaris encara, queden circumscrits en la majoria de les ocasions a la participació de fallers en sentit estricte. I això, a voltes, comporta el perill de caure en una actitud autoreferencial i aïllada de la resta de la societat que els envolta. I és que, si al començament parlàvem de la necessitat de repensar la festa i el seu paper, no podem oblidar que, per definició, les festes —i les Falles no en són una excepció— són patrimoni de tota la societat, que tots els ciutadans hi estan implicats i s’hi veuen afectats. Pensem, per exemple, en alguns dels reptes de futur que se li plantegen a les Falles: la progressiva consideració patrimonial de les Falles com a bé cultural, la triple sostenibilitat fallera (ambiental, urbana i econòmica), les difícils relacions amb el veïnat (per l’ocupació abusiva del carrer o els problemes amb els casals), les propostes sobre el canvi del calendari faller, la política de subvencions o l’encaix amb les noves realitats socials i culturals, entre d’altres. Com es pot vore per la seua transcendència, es tracta de desafiaments als quals els fallers no poden fer front de manera aïllada. D’entrada, faria falta una implicació més activa i compromesa per part de l’administració, més enllà de l’habitual i fàcil solució de resoldre-ho tot a colp de subvenció. Així, resulta ja ineludible el desplegament d’un marc legislatiu i reglamentari que done cobertura a les diverses manifestacions festives i, fins i tot, la creació d’una direcció general de cultura popular dependent de la Conselleria de Cultura. Però això no és tot: és necessària també l’articulació de mecanismes estables que permeten la participació no únicament dels sectors directament implicats en la festa (juntes central i locals, artistes fallers, comissions…), sinó d’aquells representants de la societat civil que també hi tenen relació (associacions ciutadanes i veïnals, organitzacions empresarials, universitat, mitjans de comunicació, Consell de la Joventut, estudiosos…). Amb eixe objectiu es van plantejar l’any passat les converses Les Falles, a la Nau, una iniciativa organitzada pel Fòrum de Debats de la Universitat de València, la Junta Central Fallera i el Gremi d’Artistes Fallers de València, i coordinada per l’Associació d’Estudis Fallers, a la qual es van sumar institucions com la Universitat Politècnica de València, la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, la Federació de Falles de Secció Especial, l’Associació de Falles d’Especial, la Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, i la Federació de Falles de la Secció Primera A. En la primera edició, sota el títol Un art en minúscules? Les Falles en l’espai públic, es van aplegar crítics d’arts, professors universitaris, periodistes, arquitectes, artistes i comissions falleres, que van parlar de les potencialitats creatives i ciutadanes de les falles, de la relació entre els cadafals fallers i l’art al carrer o de l’ús de l’espai públic, entre altres qüestions.          Estes converses es van plantejar amb l’objectiu d’esdevindre un punt de trobada anual. Per això, els pròxims dies 20 i 21 de novembre, se’n farà la segona edició. Enguany, davall el títol Les Falles, com a patrimoni cultural, les converses abordaran la dimensió patrimonial de la festa fallera, a partir de dos aspectes concrets: d’una banda, el futur de la Ciutat de l’Artista Faller, primera ciutat temàtica d’Espanya i autèntic espai de creació, i d’altra, la projecció turística de la festa.          Las converses Les Falles a la Nau tindran lloc a l’Aula Magna de la Universitat de València (c/ Universitat, 2, a les 19.30 hores. La primera sessió, el dilluns 20 de novembre, titulada “El futur de la Ciutat de l’Artista Faller”, estarà moderada per Susana Golf, periodista. En la conversa prendran part Vicent Álvarez (membre de la Comissió de Llegat Històric i Artístic del Consell Valencià de Cultura), José Latorre (mestre major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València), Pau Rausell (professor del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València), Rafael Rivera (arquitecte) i Luz Divina Torrico (membre de l’Associació de Veïns Ciutat Fallera).          La segona conversa, el dimarts 21 de novembre, titulada “La projecció turística de les Falles”, comptarà amb Josep Maria Nácher, professor del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València, com a moderador, i amb la participació de Lluís Bellvís (professor del Departament de Comercialització i Investigació de Mercats de la Universitat de València, empresari consultor en Cultura i Turisme Naturae), Jordi Guarro (vicepresident de la Junta Central Fallera responsable de l’Àrea de Cultura i Promoció Exterior i cap del Servici de Promoció de l’Agència Valenciana de Turisme), Vicent Lluch (cap del Servici de Comerç Interior i Turisme de la Cambra de Comerç de València), Vicente Miquel (director de Creta & Roi Publicidad) i Miguel Ángel Pérez (responsable de projectes de la Falla Mossén Sorell-Corona. Al remat, amb iniciatives com els fòrums fallers o les converses Les Falles, a la Nau, es tracta de fer de les Falles un vertader espai de participació ciutadana, obert i plural. Eixa és, sens dubte, la millor manera d’afrontar el futur d’una festa que, conscient de la seua tradició, ha d’estar viva i dinàmica si vol projectar-se amb força en el futur.  Josep Lluís Marín

Tweet

Fa sis mesos que el Gremi d’Artistes Fallers celebrava la seua festa anual. Amb motiu d’aquella celebració, l’Ajuntament de València va anunciar dos compromisos amb el col·lectiu d’artistes que, a data de hui, estan encara en l’aire.

El primer era la garantia de futur per a la Ciutat de l’Artista Faller i la referència a un “nou polígon”. Al llarg del mes de juny, Manuel Andrés Ferreira, un dels periodistes més sensibilitzats amb la situació de la Ciutat Fallera, parlava de l’ampliació amb 50 nous tallers en una parcel·la de sòl públic que l’Ajuntament reservaria per a esta finalitat mitjançant una revisió del pla general. Per a això, calia requalificar 10.000 metres de zona d’horta protegida.

I si ja el de les requalificacions i canvis d’usos és un tema delicat, la cosa sembla ara complicar-se pel fet que esta parcel·la destinada a ampliar la Ciutat de l’Artista Faller està inclosa en els terrenys d’horta que pretén comprar el València Club de Futbol i requalificar com a zona esportiva per a permutar pels terrenys de propietat municipal on el club construiria el seu nou estadi.

[@more@]

L’altre anunci va ser la posada en marxa una escola d’aprenents d’artista faller, que havia de començar l’1 de juny de 2006. En el seu moment ja vam comentar que no es tractava més que d’un curs per a la inserció de joves en el món laboral com a aprenents, i que no tenia res a vore amb la històrica reivindicació del Gremi per a fixar uns estudis oficials, homologats als d’altres especialitats artístiques. El cas és que eixe curs, anunciat amb bombo i platerets en la premsa, no va ser aprovat pel SERVEF i no s’ha pogut dur a terme, fet del qual cap mitjà s’ha fet ressò.

Josep Lluís Marín

Tweet

Més d’una vegada els fallers s’han fet esta pregunta, corpresos i estupefactes per la indiferència, l’hostilitat i fins i tot l’odi que la festa fallera desperta en determinats ciutadans del cap-i-casal. Però sovint, més enllà d’esta pregunta, el món faller no encerta a aprofundir en la resposta, i no són estranyes les afirmacions superficials sobre els crítics, acusant-los de ser simplement antivalencians o gent amargada que critica per criticar.

[@more@]

El ben cert és que cada vegada se senten més veus que posen en solfa les suposades virtuts de les Falles, arremetent contra elles amb una vehemència especial, en ocasions prop del fanatisme antifaller. Sabem que molta gent fuig de les falles com de la pesta quan s’aproxima la setmana fallera; altres, dels que es queden, blasmen contra ella i la seua ocupació del carrer, que titllen d’abusiva i descontrolada; finalment, hi ha qui expressa les seua enemistat amb la festa per raons de caire ideològic o gust cultural. Fins i tot les darreres falles es va inaugurar una web que es deia “Antifallers”, i també és evident que les tensions entre moviment veïnal i falles han proliferat en els darrers temps.

Ara be, si intentem buscar realment una resposta a la incòmoda pregunta plantejada, hauríem de diferenciar diversos estrats o posicionaments entre els crítics amb les Falles. En primer lloc estan aquells que, des de posicions que s’autoanomenen progressistes o d’esquerres, qüestionen parcial o totalment la festa fallera com a sinònim de festa profundament penetrada pels costums festius franquistes; com què, efectivament, la festa fou brutalment instrumentalitzada pel franquisme, si hom es capfica, es pot criticar que continua sent bàsicament una festa reaccionària i antimoderna. Les mateixes persones que així pensen, més o menys, acusen també a les falles de ser una expressió del blaverisme polític, de l’anticatalanisme visceral i del secessionisme lingüístic, atesa la lamentable utilització de la festa per part del bàndol blaver durant la batalla de València. Si a això afegim la posició classista-elitista d’aquells que valoren les Falles com a expressió de cultura vulgar, carrinclona i barroera, obtenim una radiografia estereotipada derl progre antifaller, que per demostrar que és progre ha de ser necessàriament antifaller. Tanmateix, aquestes actituds, molt exteses entre la nostra esquerra i el nostre nacionalisme d’arrel fusteriana, obliden l’arrel crítica i progressista de la festa, les falles anticlericals, republicanes i antifeixistes, l’exaltació literària que de la festa va fer el mateix Joan Fuster o l’admiració que li tenien prohoms valencians progressistes i nacionalistes com Francesc Almela i Vives, Carles Salvador, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Josep Renau, entre altres. Obliden, també, el paper que acompliren les falles en la defensa i conreu del valencià en la llarga nit del franquisme, i passen per alt, també, els intents de plantejar unes "falles alternatives" o el fet que les falles d’avui en dia són molt més contemporànies i modernes del que molta gent pensa i que hi ha dins dels seus cens milers de persones que podríem considerar obertament progressistes. En tot cas, el prejudici es manté, alimentat pels trets més conservadors de la festa, que existeixen i que els sectors més immobilistes de la mateixa presenten com una “essència tradicional” immutable.

D’altra banda estan els antifallers procedents de les protestes veïnals contra els excessos de les falles. Estos excessos són en la major part dels casos ben certs i molestos, i no és menys cert que la festa s’ha desbordat, afectada d’elefantiasi, mercantilisme, culte a l’empresari i salvagisme urbà, però també cal considerar que el caos de València en Falles és menys degut a l’impacte de les comissions – tot i abusar de carpes i talls de carrer – que a l’arribada de milers de persones i la magnificació de botellons, a les agressives campanyes de les empreses cervesseres o a les concentracions i activitats de tràfic motoritzat que afecten tot l’any a la ciutat. En este punt, dissortadament, el discurs predominant en el món faller és el del victimisme més demagògic i panxacontent, aquell que no para de repetir el rebregat discurs de que els fallers ho donen tot per València altruistament, mentre tenen que suportar els “incomprensibles” atacs dels veïns. Una vegada engegada esta retòrica, que tanmateix no utilitzen altres moviments igualment altruistes, és molt fàcil caure en el maniqueisme, la simplificació i, sobretot, l’onnubilació passional que entrebanca una visió més equànime de la realitat; en eixe tèrbol brou de cultiu proliferen les veus airades que atien l’antiintelectual·lisme típicament fomentat en el seu moment per l’anticatalanisme, o l’antiprogressisme barat que fa seu el crit de que “els catalanistes mos volen furtan les Falles” o de que “els socialistes no volen a València”.

El tema és complex, però darrere de l’antifallerisme hi ha molts factors històrics, econòmics, geogràfics i socials a tenir en compte, factors que no es poden despatxar com “un atac a les Falles”, des del bàndol faller, ni convertir en dogma de fe progressista o esquerrana. Caldria recordar tota la gamma de grisos que hi ha enmig, demanar al que es diuen progressistes més obertura de mires per a les potencialitats de la festa i als que es diuen fallers-fallers més compromís amb la convivència ciutadana. Des d’alguns cercles sempre hem insistit que cal trencar tabús i clitxés i fomentar la major participació dins la festa; és molt fàcil escudar-se en la desqüalificació o en el autisme per evitar afrontar el repte real: el de que cal que una festa tant potent com les Falles siga acceptada i construïda realment per tots. Potser aleshores hi hauran menys valencians i valencianes que odien les falles i menys fallers i falleres que es pensen que són els seus únics propietaris.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tweet

Ara que van acostant-se les dates de les eleccions municipals i autonòmiques resulta altament pertinent fer-se la pregunta que figura en el títol. Especialment perquè sospitem que la resposta no està gens clara o pot ser altament decebedora. És evident que quan cal fer els programes electorals els partits polítics s’afanyen a enllestir una sèrie de punts bàsics que donen la impressió que es té un plantejament sòlid sobre la qüestió fallera, sobretot en el cap-i-casal, però això no vol dir necessàriament que existisca un projecte darrere del programa circumstancial. Ni de bon tros.

[@more@]

No anem a entrar a valorar ací els darrers programes electorals de l’esquerra valenciana pel que fa a les Falles. La tasca dels futurs historiadors podrà ser sucosa i engrescadora sobre aquest extrem. Al cap i a la fi, sempre hi ha dintre dels partits esquerrans actors voluntaristes, fins i tot amb militància fallera, que procuren fer vore que l’organització política amb aspiracions de govern es preocupa de veritat per la festa. Però el problema real no és eixe; la veritable qüestió és si l’esquerra plural en general, més enllà de les sigles de cada partit, té un projecte per a la festa de les Falles, igual que el té per al medi ambient, les relacions laborals o el tema de la identitat valenciana. La nostra penosa intuïció és que no hi ha ni projecte ni tan sols un interès seriós en el tema. Fins i tot encara hem de presenciar l’escenificació dels vells tics antifallers que d’una manera reduccionista igualen falles a conservadorisme o a blaverisme. Caldrà afegir que aquesta forma simplista de pensar en res ajuda a tindre una visió coherent i alternativa al veritable conservadorisme faller, que dit siga de pas, és clarament transversal, doncs travessa l’espectre polític i agrupa a gent de dretes i que altres que es proclamen d’esquerres. Així està la cosa.

La veritat és que els signes són alarmants en l’esquerra sociològica i política pel que fa a prendre’s les Falles com un fenomen cultural, social i polític important. Abunden les desqualificacions sectàries, en nom d’un suposat progressisme que considera determinades expressions festives de la cultura popular com a cosa de “mal gust”; l’elitisme intel·lectualista d’altres arrodoneix un quadre d’indiferència, quan no d’hostilitat, cap a una festa que d’eixa manera té tots els números per continuar sent instrumentalitzada a plaer per la dreta. Com ha succeït en els darrers seixanta set anys. I això que també hi ha dretes i dretes, des de les més barroeres, molt properes a un discurs regionalista extremat, fins a les més liberals i minoritàries, que fan de la tolerància a la pluralitat de visions falleres un interessant estendard polític. Dissortadament, entre la nostra esquerra del cap-i-casal (nacionalista, socialista, ecologista, alternativa), les falles continuen sonant a cosa exòtica, folklòrica o a insofribles molèsties veïnals.

El que volem dir és que fa falta per part de les forces d’esquerra una reflexió seriosa, integral i en profunditat sobre les potencialitats de la festa fallera, sobre la seua inexcusable dimensió patrimonial, sobre la seu impacte social (agrade o no, la xarxa d’associacions falleres constitueix l’entramat associatiu més ferm, actiu i durador de la ciutat de València), sobre la seues possibilitats turístiques, sobre les seues connexions amb altres associacions festives i culturals. Fins fa no molt, cridar públicament l’atenció sobre aquests punts ha estat com clamar en el desert. Caldria que, definitivament, l’esquerra, des de la Universitat als partits, des dels moviments socials als sindicats, des dels mitjans de comunicació als fòrums ciutadans, fera els seus deures i es posara al dia amb una festa que és molt més que una festa i que, essencialment, recull un important i històric esperit crític ciutadà que no es pot continuar deixant en mans de la grollera manipulació dels fonamentalistes de la identitat, dels nous rics especuladors o dels edulcoradors del passat. L’esquerra, doncs, té un deute pendent amb les Falles, que ja va sent hora que resolga amb dignitat i compromís. La pilota, doncs, està en la seua teulada.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tweet

El debat sobre els premis a les falles no és un debat nou. Des de fa anys, en diversos fòrums, taules redones i publicacions s’han pogut escoltar de manera recurrent veus que manifestaven públicament la insatisfacció davant del sistema actual tant per part de les comissions com dels artistes fallers. La novetat és que ara, per primera volta, la Junta Central Fallera es fa ressò d’esta situació i presenta una proposta concreta de canvi.

Fins ara, la part d’esta proposta de la JCF que més ha centrat l’atenció dels mitjans de comunicació és la que fa referència a la instauració d’un premi extraordinari de la secció especial. Sembla lògic, atenent la projecció mediàtica que en els últims anys han assolit les falles d’especial i els elevats pressupostos que hi dediquen les comissions d’esta secció. Ara bé, este nou premi no deixa de ser una resposta concreta a una situació conjuntural que podria variar en un futur i que, a pesar de la seua aparent incidència, afecta únicament un grup reduït de falles sobre el total de comissions de la ciutat de València.

El problema és que el debat —legítim— sobre els premis d’especial amaga el que és l’autèntic debat de fons: el de la reforma dels premis en totes les seccions, que afecta el conjunt de comissions i artistes. I este sí que pot ser un canvi significatiu en un model de premis vigent durant més de 100 anys (els que premien la falla en conjunt) i més de mig segle (els d’enginy i gràcia). Uns guardons que en el moment que s’instauraren responien a un moment puntual de la festa fallera i a una política concreta per part de les autoritats municipals de l’època, destinada a impulsar uns determinats valors en les falles mitjançant el reforç dels premis.

[@more@]

Però és que, a més del descontent que el sistema de premis genera entre les comissions i els artistes fallers, destinataris directes i indirectes dels guardons, s’ha de tindre en compte un altre aspecte que el model actual obvia: la complexitat a què ha arribat l’elaboració de les falles i la intervenció d’un gran nombre de professionals en les diverses fases creatives i artístiques, la transcendència dels quals entre el públic és cada volta major i també mereix un reconeixement en forma de premi.

Amb l’objectiu de donar resposta a eixa situació, el juliol passat vam presentar una proposta per a substituir l’actual sistema vertical i jeràrquic de premis dins de les seccions per un altre de tipus horitzontal i temàtic, que, inspirant-se en el model del cinema, establia tres premis en cada secció per a reconéixer els diversos treballs del procés creatiu de les falles (modelatge, pintura, composició, fusteria, guió, sàtira o enginy i gràcia, versos explicatius, innovació…), a banda del premi a la millor falla en conjunt. Un increment de guardons temàtics que es veia compensat per la reducció a tres dels premis de secció a la millor falla.

D’aquell plantejament inicial, la proposta del regidor, tot i reflectir una estimable audàcia política, recull només alguns apartats: innovació, risc i atreviment (en lloc de composició), i enginy i gràcia (reduït este últim a només un premi). Evidentment, es tracta d’un avanç respecte al sistema actual i obri la porta a una reforma progressiva del sistema de premis. No obstant això, es tracta d’una proposta perfectible i oberta al debat.

D’entrada, els nous premis específics que es puguen implantar són compatibles amb el manteniment dels actuals premis d’enginy i gràcia. En tot cas, caldria insistir en la idea de reduir el nombre global de premis a la millor falla de cada secció, ja que el prestigi dels premis no els dóna el fet d’atorgar una gran quantitat de guardons, els últims dels quals tenen en realitat molt poca entitat. Això permetria ampliar també a tres el nombre de premis (o un premi i dos accèssits) atorgats en les noves modalitats, amb la redistribució econòmica consegüent. A més, resulta difícilment comprensible l’eliminació dels segons i tercers guardons d’enginy i gràcia en cada categoria, justament quan s’estava lluitant perquè tingueren el mateix estatus i dotació econòmica que els premis de secció, en una tasca de conscienciació duta a terme gràcies, entre d’altres, al treball de les comissions agrupades en la Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia.

D’altra banda, resulta un tant difusa la denominació del premi al “risc i atreviment”, que potser seria millor atorgar a la millor composició, ja que una distribució original i interessant dels volums i les peces que integren una falla no té perquè ser necessàriament “arriscada” o “atrevida” des del punt de vista de la física i la gravetat. En tot cas, el risc i l’atreviment són valors que no s’haurien de circumscriure al terreny de l’equilibri, sinó ampliar-los al terreny conceptual i de les idees.

Per últim, la instauració d’un premi a la innovació en cada secció planteja un cas que també pot donar-se amb els altres guardons temàtics: el fet que en algunes seccions el jurat puga tindre dificultats per a atorgar un determinat premi perquè no trobe falles que en siguen mereixedores. Però esta circumstància no hauria de resultar cap problema, ja que, amb el nou sistema, els premis no s’haurien d’atorgar de manera obligatòria. De fet, declarar en ocasions desert un premi no és cap demèrit, sinó que moltes voltes reforça el prestigi i l’ excel·lència aconseguits per un guardó.

Això ens du a una altra qüestió de fons present en qualsevol modalitat per la qual s’opte i que no cal deixar de banda en el debat actual: la necessitat que tota modificació vaja acompanyada d’un mecanisme de selecció dels jurats que garantisca la seua qualitat, com també una representació plural que reflectisca les diverses tendències i corrents de l’art faller. Sols així s’aconseguirà el doble objectiu que ha de complir qualsevol sistema de premis per a les falles del segle xxi: donar resposta a la legítima aspiració de les comissions a vore satisfets els seus anhels de premi, però també reconéixer el treball especialitzat dels professionals de la construcció de falles i el creixent interés de les comissions per les diferents vessants creatives i artístiques que comporta una falla. Tot, amb la intenció última de crear una major cultura de falla entre els fallers i el públic en general.

Gil Manuel Hernández, Josep Lluís Marín, Lluís Mesa i Javier Mozas

Tweet

Tweet

15, 16 i 17 de setembre

Jardí del Túria, pont de l’Exposició, ciutat de València

Festa de presentació dels projectes de les falles que el 2007 plantaran les comissions pertanyents a la Federació de Falles d’Especial. Inclou l’exposició dels projectes, projecció de filmacions antigues de falles, col·loquis, correfoc, exhibicions pirotècniques, crema de la falla de la FFE i actuacions musicals, entre altres activitats.

[@more@]

Tweet